L'últim cop que havia estat a la vall fosca era bastant jovenet, i la veritat es que no me'n recordava gaire bé de la bellesa dels seus estanys i paisatges. Situada a la part nord de la comarca del Pallars jussà, formada per petits pobles amb escassetat d'habitants (Pobleta de Bellvei, Mont-Ros, Pobellà, Espui, Cabdella, Beranui...) envoltats per pics de més de 2500 metres d'alçada que degut a les grans pendents de les seves muntanyes, la llum solar arriba amb molta escassetat al fons de la vall durant l'estació hivernal i d'aquí sorgeix la denominació de vall fosca.
Es un lloc ideal per desconnectar de la vida quotidiana i per passar un dia rodejat de la verdor i l'aroma de muntanya.
Aprofitant que estàvem bastant pròxims, vaig demanar a veure si podíem parar a un dels llocs que tinc més bons records de la infància, igual que tots els amics i coneguts que també van venir. A veure si hi ha algú que ho encerta abans d'arribar a la fotografia final.
La infinitat de records que em van venir en ment just en el mateix moment que vaig tornar a posar-me davant d'aquest entrador de pedra, on a la seva part superior porta un rètol de fusta on hi ha escrit el nom del poble on està situada la casa de colònies. Molinos, probablement sigui el lloc del qual mantingui els millors records de la infància, ja que passats més de 10 anys encara me'n recordava amb bastant exactitud de totes les instal·lacions. Com ja es pot veure a les fotos, està completament abandonat i sense cap mena de manteniment, cosa que em va fer bastanta rabia perquè s'ha deixat perdre una de les millors cases de colònies que hi ha a catalunya. Vaig tenir la sort de poder entrar a l'edifici on hi havien els dormitoris, la cuina i el menjador sense haver de forçar la porta, ja que algú s'havia pres les molèsties de fer-ho abans que jo i evitar-me el fet de plantejar-me el dilema. Jo no ho hagués fet. Ja a dins, no vaig voler avançar gaire més de l'entrada. Feia llàstima de veure. Estava tot trencat i saquejat, però sort vaig tenir que la meva ment decidís arreglar aquell moment tant anguniós, tot enviant-me un seguit d'imatges com, els moment viscuts amb els amics, les olimpíades, les excursions, les típiques criaturades i mals tractes als companys que al seu dia feien riure, la piscina, el camp de futbol, lo amargats que estaven los monitors, lo xivarri que es formava al menjador a l'hora dels àpats, i la pitjor de totes va ser la de cara sapo menjant-se les mosques que queien dins de la tassa de la melmelada acompanyades amb pa recent fet.
Per acabar deixo penjada una foto de tota la tropa que vam anar-hi, i que suposo que farà molta gràcia a tots els que la vegin.
